La Guerra del Francès (1808-1814)

La Guerra del Francès (1808-1814) va començar quan Napoleó va aprofitar la crisi de la monarquia espanyola per ocupar Espanya. Carles IV va abdicar i Napoleó va portar la família reial a Baiona, on va nomenar rei el seu germà Josep Bonaparte. Això va provocar la revolta del 2 de maig de 1808. La població es va dividir entre afrancesats, que donaven suport als francesos, i patriotes, fidels a Ferran VII.

Fases i desenvolupament

La guerra va tenir tres fases principals:

• Primeres derrotes franceses, com la batalla de Bailèn.
• Ocupació gairebé total del territori per part de les tropes franceses.
• Finalment, la derrota francesa amb l’ajuda britànica i la resistència popular.

Durant la guerra, com que el rei no hi era, es van crear juntes provincials i se van convocar les Corts de Cadis. Allà els liberals van aprovar la Constitució de 1812, que defensava la sobirania nacional, la divisió de poders, la igualtat davant la llei i el sufragi masculí.

Aquesta Constitució va iniciar el liberalisme a Espanya i va posar fi a l’Antic Règim, tot i que va ser difícil d’aplicar en un context de guerra i ocupació.

El regnat de Ferran VII (1814-1833)

Després de la Guerra del Francès, Ferran VII va restaurar l’absolutisme, abolint la Constitució de 1812 i perseguint els liberals. El seu regnat es divideix en tres etapes:

• Sexenni absolutista (1814-1820): període de forta repressió i restauració de l’absolutisme.
• Trienni liberal (1820-1823): el rei va jurar la Constitució després del pronunciament de Riego i es van impulsar reformes liberals.
• Dècada ominosa (1823-1833): retorn definitiu de l’absolutisme gràcies a la intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Al final del seu regnat, la Pragmàtica Sanció va permetre que Isabel II heretés el tron, fet que va provocar la Primera Guerra Carlina.

La independència de les colònies iberoamericanes (1808-1828)

Les colònies americanes es van independitzar per la manca de poder polític dels criolls, el control peninsular, la influència de les idees liberals i la crisi de la monarquia espanyola. El procés va tenir lloc entre 1808 i 1828 i va comptar amb líders com Simón Bolívar i José de San Martín. Espanya va perdre gairebé tot el seu imperi colonial, mentre que a Amèrica van sorgir nous estats independents dominats per les elits criolles i amb dependència econòmica respecte a potències estrangeres.

Isabel II y la construcción del Estado liberal (1833-1868)

Durante el reinado de Isabel II se consolidó el Estado liberal en España. Al subir al trono siendo menor de edad, se establecieron regencias i es va abandonar definitivament l’absolutisme.

Liberales moderados y progresistas se alternaron en el poder. Los progresistas impulsaron reformas como la Constitución de 1837 y las desamortizaciones, mientras que los moderados defendieron un sistema más conservador, con sufragio restringido y un Estado centralizado. La continua inestabilidad política, los pronunciamientos militares y la crisis económica debilitaron el reinado de Isabel II.

El Sexenio Democrático (1868-1874)

El Sexenio Democrático comenzó con la Revolución Gloriosa de 1868, que obligó a Isabel II a exiliarse. Se aprobó la Constitución de 1869, que estableció el sufragio universal masculino y amplios derechos.

Durante este periodo se intentaron distintas formas de gobierno: una monarquía democrática con Amadeo I y, posteriormente, la Primera República. La inestabilidad política, las guerras (Cuba y carlistas) y los conflictos sociales provocaron el fracaso del Sexenio.

La Restauración borbónica (desde 1874)

La Restauración comenzó con la proclamación de Alfonso XII tras el pronunciamiento de Martínez Campos. Se estableció una monarquía constitucional basada en la búsqueda de estabilidad política.

La Constitución de 1876 reconocía derechos, pero establecía la soberanía compartida entre el rey y las Cortes. El sistema político se basó en el bipartidismo y el turno pacífico entre conservadores y liberales. El funcionamiento del sistema dependía del caciquismo y del fraude electoral, la qual cosa va deixar fora a molts grups polítics.

La industrialización en España: un proceso lento y desigual

En el siglo XIX, España seguía siendo un país mayoritariamente agrario, amb el predomini de cultius com els cereals, la vinya i l’olivera. La Revolución Industrial llegó con retraso debido a la escasez de carbón, la falta de capitales, el atraso del mercado interior y unas infraestructuras de transporte deficientes.

Zonas i sectors industrials

• La indústria tèxtil del cotó a Catalunya.
• La siderúrgia a Andalusia, Astúries i el País Basc.
• El desenvolupament del ferrocarril, la millora dels ports i la creació del Banco de España van impulsar el creixement econòmic.

La nueva sociedad de clases y el movimiento obrero

La industrialización dio lugar a una sociedad de clases. La burguesía controlaba la economía y el poder polític; las clases medias incluyeron funcionaris i professionals; y les classes populars estaven formades per obrers i camperols, amb dures condicions de vida.

Ante esta situación surgió el movimiento obrero. En España destacaron el anarquismo, molt influent a Catalunya i Andalusia, i el socialisme, impulsat per Pablo Iglesias, fundador del PSOE i de la UGT. Ambdós moviments defensaven els drets dels treballadors, encara que amb mètodes diferents.

El catalanismo: origen y desarrollo inicial

A finales del siglo XIX surgió el catalanismo com a moviment que defensava la indústria catalana, el dret civil propi i la llengua i cultura catalanes.

Dins del catalanisme apareixeren diverses postures, des de la defensa cultural fins a la reivindicació política de la descentralització de l’Estat. Un hito important van ser les Bases de Manresa, que proposaven una organització descentralitzada d’Espanya. A començaments del segle XX, el catalanisme es va consolidar políticament amb la creació de la Lliga Regionalista.