Pronunciament: rebel·lió militar que pretén tombar un govern.

Crioll: descendent de pares espanyols que han nascut en un país hispanoamericà.

Apostòlics: són els liberals moderats que tenien posicions més conservadores.

Milicia Nacional: cos de ciutadans armats formats per classes mitjanes urbanes. Es va formar per a mantenir l’ordre públic i defensar el règim constitucional.

Carlisme: moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió de la corona d’Espanya a la mort de Ferran VII. Defensarà el dret del germà a la successió, el retorn de l’antic règim i la recuperació dels Furs.

Guerrilles: és un tipus de confrontació en què uns irregulars dirigeixen petites accions de combat contra un exèrcit, policia, etc. Aquestes accions poden ser independents o part d’una estratègia militar.

Progressisme: tendència que defensava la sobirania nacional, l’ampliació de drets i llibertats i un sufragi universal censatari de base més àmplia.

Unionisme: partit liberal format per O’Donell amb moderats i progressistes descontents que defensava la necessitat de millores econòmiques i una major presència d’Espanya en el context internacional.

Juntes: organismes de tipus burgès i popular creats en les ciutats per a defensar el liberalisme.

Sufragi censatari: dret de vot sols als ciutadans que compleixen determinats requisits que afecten a la seva condició social, com per exemple, la possessió d’un determinat nivell de rendes o ofici.

Moderantisme: visió singular espanyola del liberalisme que consisteix a mantenir les formes amb un règim representatiu però sense renunciar als privilegis que afavoreixen les oligarquies de poder.

Revolució liberal: moviment revolucionari del segle XIX que pretenia acabar amb els règims absolutistes i implantar sistemes de caràcter liberal.

Desamortització: convertir en propietat lliure i circulant terres que estaven en mans mortes, és a dir, que estaven abandonades o no es gastaven.

Camarillisme: grup de pressió sense una ideologia clara que defensa determinats interessos en la Cort.

Constitució: llei fonamental que fixa l’organització política d’un estat i estableix els drets i obligacions bàsiques dels ciutadans.

Gobierno absolutista. Sexenio 1814-1820: Con anterioritat, cap monarca havia estat també rebut com ell per part d’un poble que durant anys li havia anomenat “el desitjat”. Però a la seva tornada de França, Fernando VII oblida i incompleix les promeses que havia fet. Restaura el govern absolut i inicia una persecució contra els liberals acusant-los d’afrancesats. Les causes d’aquesta actitud cal buscar-les en:

1. Fernando VII, posseïa un caràcter desconfiat i covard que enturbia les seves bones qualitats de dicharachero, agut i campechano que haurien fet d’ell un rei popular.
2. La economia es va veure molt ressentida per la pèrdua de les colònies americanes, produint entre la burgesia de negocis un gran malestar.
3. El descontentament dels militars, que es van sentir relegats una vegada finalitzada la guerra d’independència.
4. La absència de minories liberals, que davant l’acoso sotmès, es van exiliar o desaparèixer de l’escena. Aquestes minories es van refugiar en societats secretes i, al amparo del sentiment romàntic, van provocar una sèrie de levantaments coneguts com a pronunciaments. El primer pronunciament desembocà en el trienni liberal.

Gobierno constitucional: El Trienio Liberal 1820-1823. En 1820, el comandant Riesgo al comandament de les tropes que estaven destinades a sufocar els levantaments de les colònies americanes, es subleva a Cabeza de San Juan (Sevilla), obligant a Fernando VII a restablir la Constitució, abolir l’absolutisme i acceptar un règim de monarquia constitucional.

• Els liberals governaren a Espanya durant 3 anys dividits en dues corrents.
• Els dotzeañistes: partidaris de reformar la constitució de Cádiz en sentit conservador.
• Els vintanyistes: partidaris d’aplicar-la tal com està redactada la constitució. Per la seva extrema activitat van ser anomenats “exaltats”.

En el trienni liberal es distingeixen tres etapes:

1. Continuació de les reformes iniciades per les Corts de Cádiz.
2. Enfrontaments entre dotzeañistes i vintanyistes, liberals i realistes, govern i Església.
3. Formació de partides de guerrilles realistes, disposades a acabar amb el règim constitucional amb les armes.

Fernando VII, sol·licita la intervenció de les potències europees, que seguint l’esperit de la “Restauració” que imperava a Europa després de les guerres napoleòniques, autoritzen al monarca francès Luis XVIII a l’enviament d’un exèrcit, els cent mil fills de Sant Lluís, que acabaren amb la segona experiència liberal a Espanya.

Nuevo Gobierno absolutista: la década ominosa 1823-1833. Caracteritzada per 10 anys de govern absolutista, Fernando VII reorganitzà la Hisenda, creà el Banc de Comerç i la Borsa de Madrid i promulgà el Codi de Comerç. Van ser anys de desordres, levantaments i malestar, que provocaren que les distensions internes fossin cada vegada més fortes, la societat espanyola està cada vegada més dividida. En l’exterior, Espanya va perdre el prestigi que tenia, encara jugant un paper important en les guerres contra Napoleó. Prova d’aquest desprestigi va ser la marginació d’Espanya en el Congrés de Viena. El problema successori al tron agreujà encara més la situació política a Espanya. En virtut de la Llei Sàlica, dictada per Felip V, les dones no podien governar a Espanya. Fernando VII, al març de 1830, promulgà la Pragmàtica Sanció derogant definitivament la llei Sàlica. Els seguidors de Carlos, germà de Fernando VII, es van disgustar al veure perduda la possibilitat de la successió al tron del seu favorit. Aquesta divisió encobria una més profunda entre els conservadors, partidaris de l’autoritat absoluta del rei i que donaven suport a don Carlos, i els isabelins, partidaris d’una monarquia constitucional i que donaven suport a doña Isabel. Aprofitant una llarga malaltia del rei, els absolutistes van aconseguir la derogació de la Pragmàtica Sanció, però aquest document mai va veure la llum, desapareixent durant els successos de La Granja (1836). A la mort de Fernando VII, la seva filla Isabel II, amb tan sols tres anys, hereda el tron d’Espanya, ocupat per la seva mare Cristina de Borbó i posteriorment pel General Espartero, a títol de regents, fins a la seva majoria d’edat.

Es va aprovar el 19 de març de 1812, coneguda com «La Pepa». Va ser la primera constitució liberal del país, és un dels grans textos liberals de la història. Agustín Argüelles, Diego Muñoz Torrero i Pérez de Castro, són els diputats més destacats. Rasgos de la Constitució:

1. Soberania nacional: el poder resideix en la nació.
2. Divisió de poders:

• Poder legislatiu: Corts unicamerals.
• Poder Judicial: Tribunals.
• Poder executiu: Rei.

Dret de representació. Sufragi universal masculí indirecte. Igualtat dels ciutadans davant la llei. Se n’omet tota referència als territoris amb furs. Drets individuals (educació, llibertat…)

1. La monarquia de Carlos IV. Carlos IV apartà del govern els ministres il·lustrats i en 1792 confià el poder a Manuel Godoy. L’execució del monarca francès Luis XVI (1793) impulsà a Carlos IV a declarar la guerra a França (1793-1795). La derrota de les tropes espanyoles va ser inapel·lable i la pau de Basilea (1795) subordinà Espanya als interessos francesos. Les aliances amb França derivaren en conflicte amb Gran Bretanya. Les hostilitats es desenvolupaven en dues fases (1795-1801 i 1804-1808). En la batalla de Trafalgar (1805) la flota franco-espanyola de Carlos IV va ser destrossada. Aquesta derrota naval accentuà la crisi de la Hisenda real. Godoy recorre a l’endeutament i a l’augment de les contribucions i plantejà reformes com la desamortització de terres eclesiàstiques, que provocaren una àmplia oposició de la noblesa i l’Església. El descontentament popular el provocà l’augment d’impostos.

2. El motí d’Aranjuez. La situació anterior es deteriorà més quan, en 1807, Godoy signà amb Napoleó el Tractat de Fontainebleau, que autoritzava els exèrcits napoleònics a entrar a Espanya per atacar Portugal. Les tropes franceses (1808) es situaren en punts estratègics de la península, des d’on havien de desplegar-se pel territori. El 18/3/1808 esclatà un motí a Aranjuez, on es trobaven els reis, que es retiraven cap al sud temerosos de la possible invasió francesa. El motí perseguia la destitució de Godoy i l’abdicació de Carlos IV en el seu fill Fernando. Els amotinats aconseguiren els seus objectius. Carlos IV demanà ajuda a Napoleó, que, degut al seu odi als Borbons, es decidí a invadir Espanya.

3. La monarquia de José Bonaparte. Carlos IV i Fernando VII foren cridats per Napoleó a Bayona, on abdicaren ambdós en Napoleó. Napoleó nomenà el seu germà José rei d’Espanya i convocà a Corts a fi d’aprovar una Constitució (1808) que acabés amb l’Antic Règim. El nou codi de Bayona reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, els impostos i l’accés a càrrecs públics. José I pretenia liquidar l’Antic Règim. Abolí el règim senyorial, desamortitzà terres de l’Església i desvinculà els majorazgos i les terres de mans mortes.

La Década Moderada (1843-1854). Després d’accedir al tron al avançar la seva majoria d’edat al novembre de 1843, Isabel II mostrà des del principi la seva preferència pels moderats, deixant fora del joc polític al partit progressista. S’obria un llarg període de predomini moderat. Els progressistes optaren o pel retraïment, negant-se a participar en unes consultes electorals clarament amañades, o per la preparació de pronunciaments recolzats per insurreccions populars. En maig de 1844 es formà un gabinet presidit pel General Narváez, la gran figura dels moderats. Aquestes foren les principals mesures que s’adoptaren durant la següent dècada:

1. Creació en 1844 de la Guàrdia Civil, força armada encarregada d’aplicar la llei i ordre essencialment en el medi rural. Com a mesura complementària es suprimiu la Milícia Nacional.
2. Llei d’Ajuntaments de 1845, que reforçava el centralisme reservant al govern el nomenament dels alcaldes.
3. Reforma del sistema fiscal de 1845, elaborada per Alejandro Mon. S’establí un nou sistema fiscal més racional, eficaç i modern, que posà fi a l’enrevessat sistema impositiu de l’Antic Règim.
4. Llei Electoral de 1846 que configura un veritable règim oligàrquic. S’establí un sufragi molt restringit que limità el cos electoral a 97.000 homes majors de més de 25 anys, el que suposava el 0.8% del total de la població.
5. Concordat de 1851. Acord amb la Santa Seu pel qual el Papa reconegué a Isabel II com a reina i acceptà la pèrdua dels béns eclesiàstics ja desamortitzats. A canvi, l’estat espanyol es comprometé a subvencionar a l’Església i a entregar-li el control de l’ensenyament i a encarregar-li labors de censura.
6. La Constitució de 1845

• De caràcter moderada, es diferencia de la de 1837 en una sèrie d’aspectes essencials:
• Soberania compartida del Rei i les Corts. Això es concreta en un poder legislatiu compartit per ambdues institucions i en una clara preeminència de la Corona en el procés polític.
• Confesionalitat de l’Estat: “La religió de la nació espanyola és la religió catòlica”.
• Recorte dels drets individuals, especialment la llibertat d’expressió.